1. Cronologia del noucentisme. fets principals que passen als inicis i al final del moviment.
L'any 1906 Eugeni d'Ors, des de la tribuna diària del seu Glosari a La Veu de Catalunya —on signava Xènius—, encunyà el terme Noucentisme .I jugant de manera implícita en català entre nou, adjectiu contraposat a vell, i nou, de número 9, l'indicador centesimal del segle just acabat d'encetar, el 1900. Se'n serveix de primer, ja des dels inicis del Glosari
el 1906, en la seva forma adjectiva, «noucentista», aplicada a
persones, de la qual aviat en derivarà la substantiva genèrica:
«noucentisme».
Entre les fites més destacades d'aquest procés, i pel que fa a les de
major repercussió en el conreu de la llengua i de la literatura en
general, cal subratllar, en l'àmbit de la política fundacional,
l'Institut d'Estudis Catalans (1907), l'Escola Catalana d'Art Dramàtic
(1913), la Biblioteca de Catalunya (1914) i l'Escola de Bibliotecàries
annexa (1915), amb la subsegüent xarxa de Biblioteques Populars; en allò
concernent la modernització de l'idioma, hi ha la celebració de I
Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906), seguit de la
creació d'aquelles plataformes que, com ara la Secció Filològica de
l'IEC (1912) , fan possible des de
l'autoritat institucional la codificació de la llengua empresa per
aquest, amb la promulgació de les Normes ortogràfiques (1913), la publicació del Diccionari ortogràfic (1917) i de la Gramàtica (1918) i, anys més tard, des d'una dinàmica diferent per bé que en gran part deutora de la noucentista, del Diccionari General de la Llengua Catalana (1932); que, després de realitzacions puntuals amb valor de manifest programàtic,deixaran pas a d'altres de molt més estables com puguin ser La Revista (1915-1936), els Quaderns d'Estudi (1915-1924) o el llampant magazin cosmopolita D'Ací i D'Allà
(1918-1936), sense oblidar altrament empreses editores com ara la
Societat Catalana d'Edicions (1910-1926) i, en especial, l'Editorial
Catalana (1917-1924), màxima expressió de la política cultural del
moviment en el camp de la lletra impresa.
L'any 1923, amb la implantació de
la dictadura de Primo de Rivera, s'acaben les realitzacions noucentistes,
encara que alguns dels seus aspectes ideològics perduraran amb
divers grau d'intensitat.
7. Modernisme i Noucentisme. Relacions. Semblances i deferències.
A diferència dels modernistes, els noucentistes arriben a materialitzar la conjunció de política i cultura. La burgesia està compromesa amb el catalanisme i la intel·lectualitat i accepta col·laborar en el projecte de transformació d’una Catalunya més autònoma. Aquesta idea d’autonomia competent va ser iniciada durant el Modernisme, però els postulats modernistes trencaven clarament amb les classes dirigents. Els noucentistes van entendre que sense la burgesia era impossible engegar un projecte com aquest.
A
nivell ideològic, el Noucentisme representa la imposició de la raó, la
precisió, la serenitat, l’ordre i la claredat. Manifesten una preponderància
de la línia respecte al color i defensen la sobrietat expressiva. És una
reacció en contra del liberalisme, el romanticisme, el
naturalisme, el positivisme i el laïcisme. S’oposa a aquests moviments
amb una exigència intervencionista en els afers públics, un renovat
espiritualisme, i una major importància de la voluntat en contra de la
dada més empírica. Valora més la intel·ligència que la sensibilitat.
El Noucentisme coincideix més amb les doctrines més mediterraneistes que
s’estan donant a França en aquell moment. Doctrines originades en
primer lloc per l’école romane i després
per les aportacions de Cézanne i la retòrica classicista de l’esprit
nouveau.
