Busqueu informació general sobre literatura catalana a l'exili i feu un mapa conceptual sobre aquest tema on s'exposi amb claredat la cronologia, els països d'acollida, els autors, les seves obres classifivades per gèneres i les publicacions.
Els amics: Avel·lí Gener, Ferran de Pol , Agustí Barta , Josep Carner.
El 2012 va ser l'any de Pere Calders, Tísner (Avel·lí Gener) i Joan Sales. Per què? Què tenen en comú els tres autors ( a part de l'any de naixement) .
Perduda la guerra civil, l’any 1939, Catalunya va
veure marxar cap a l’exili els seus millors escriptors
i intel·lectuals. El seu destí va ser, primer, França,
des d’on va iniciar-se la diàspora que els duria a
Anglaterra i a Suïssa, a la República Dominicana, a
Mèxic, a l’Argentina o a Xile.
“Literatures de l’exili” ens enfronta amb la vivència
d’aquests exiliats en un Europa sacsejada per la
Segona Guerra Mundial, i reconstrueix la relació amb
els països d’acollida, a l’altre costat de l’Atlàntic, en
una experiència que enfronta la literatura catalana als
grans temes de la pèrdua de la identitat, de l’ ”altre” i
de la vida a les grans metròpolis contemporànies.
L’exposició vol fer reviure l’experiència de l’exili a través
de les veus i els testimonis dels seus protagonistes: la
desaparició d’un món, que obliga a prendre decisions
i desenvolupar estratègies de supervivència. I també
l’obertura cap a nous horitzons que es van traduir en
un gran nombre d’iniciatives culturals.
Avel·lí Artís-Gener, Tísner
Barcelona, 1912-2000. Narrador, periodista, ninotaire, escenògraf i pintor. Es formà com a escenògraf i dibuixant, tot i que ben aviat s'interessà pel periodisme. Treballà de redactor en el setmanari Bandera i periòdics com L'Opinió, La Rambla i La publicitat, sovint sota el nom de Tísner.
Quan va esclatar la guerra civil s'allistà com a voluntari a l'exèrcit republicà i, en acabar, fou empresonat a França des d'on emigrà amb la seva família a Mèxic. Va viure en aquest país vint-i-sis anys, durant els quals treballà com a dibuixant, publicista, pintor i escenògraf. Alhora, les seves publicacions periòdiques i altres activitats que promogué exerciren un fort impuls en la divulgació de la cultura catalana. L'any 1965 tornà a Barcelona i aviat s'integrà en la vida cultural i política. Com a periodista i caricaturista treballà per a Tele-Exprés, Tele-Estel, El Noticiero, i l'Avui; va col·laborar en les campanyes de normalització lingüística del català i en congressos i associacions de la llengua catalana; contribuí a la literatura juvenil i féu de traductor.
Lluís Ferran de Pol
El pensament cultural i literari de Lluís Ferran de Pol va configurar-se entorn de l'experiència de guerra i exilique, com a tants altres de la seva generació, li va tocar de viure. Partia, però, d'unes actituds prèvies: la convicció nacionalista rebuda d'Antoni Rovira Virgili –concretament, de la seva Història Nacional de Catalunya– a qui anomena "mestre" i "formador". Afirma: "Si jo vaig prendre part a la guerra del 1936-1939, si vaig anar a un camp de concentració, si em vaig exiliar i si de retorn em dedicava novament al conreu únic de la meva parla, tot fou degut a les paraules guiadores del Mestre" ("Antoni Rovira i Virgili",El Maresme, 07/12/1982).
Agustí Bartra
Agustí Bartra pertany a un tipus de poeta que la nostra literatura no ha produït sinó amb una remarcable avarícia. Un tipus de poeta obertament romàntic, lligat per un vincle indefugible d'arrel ètica amb la humanitat adolorida a la qual pertany, i que Joan Fuster qualificà encertadament d'humanista, en el sentit més modern i menys acadèmic de la paraula. Bartra se sentia, sense histrionismes, germà de tots i cadascun dels homes: de l'home concret del seu temps.
Josep Carner
La vida de Josep Carner i Puig-Oriol (Barcelona 1884 - Brussel·les 1970) abraça un període apassionant de la literatura i, en general, de la cultura i la història de Catalunya: Carner neix durant el modernisme però viu encara la maduresa de molts dels homes (i de l'impuls) de la Renaixença, creix amb el noucentisme i el representa, s'involucra en la tasca de la Mancomunitat, opta per la carrera consular en una mena de peculiar allunyament que el convertirà en un lúcid observador de la Dictadura de Primo de Rivera i de la dinàmica que els anys trenta acabà abocant el país a la guerra civil, escull l'exili mexicà i acaba tornant a l'Europa en reconstrucció després del malson de la Segona Guerra Mundial i instal·lant-se a Brussel·les, la ciutat que esdevindrà els anys cinquanta el cor de l'europeisme.
