Comentari d'un poema (La poma escollida)

La poma escollida, de Josep Carner (Els fruits saborosos)

L'any 1906, a Catalunya, comença un nou moviment que s'inspirava en la retornada als clàssics com fora al Renaixement. I  es comencen a aparèixer les primeres obres del noucentisme com les gloses periodístiques a la Veu de Catalunya. La obra més representativa d'aquest moviment és "Els fruits saborosos" de Josep Carner.
Carner va dir que aquest llibre és la reimpressió de les seves obres(quan caldrà reforses o reordenades) amb aquest intent de la seva joventut.
Els fruits saborosos és, significativament, el volum escollit per iniciar el procés de revisió de la seva obra. I també, Carner en perdre la seva jovenesa i, amb ella, la innocència, i en descobrir, per tant , el goig/dolor de la vida, reflexiona sobre el pas del temps; resultat d'aquesta reflexió, unit al seu afany d'assencialitzar i immortalitzar l'experiència en poesia. Són els 18 poemes que constitueixen aquest llibre.
L'obra dels "Fruits saborosos" es dividida en tres parts, la primera que parlava de la infantesa, la segona que parlava de la maduresa i la tercera que formava part de la vellesa.
En aquest llibre , la poema "La poma escollida " pertany al part de la vellesa i la primera etapa de la seva vida.
La obra en el qual està dividida en tres parts, en la primera , la introducció( 1ºquartet ), en el que l'autor parla sobre la situació dels dos personatges de la obra, L'Alidé i el Lamon (noms grecs), i sobre com esta ara, són vells, blan, sempre a la vora. Al nus ,(2º-4ºquartets) en Lamon i l'Alidé recorden com eren abans, a la seva joventut i al desenllaç(5ºquartet) els dos vells saben que han viscut molt qualsevol cosa i que la mort està próxima, però el seu amor serà etern.

La obra està format per cinc quartets, i tots els versos del poema són alexandrins, és a dir de dotze síl·labes, dividit en dos hemístiquis de sis més sis amb una cesura al mig. Els versos són de art major. La rima és consonant i encadenada, menys en el tercer quartet que encreuada (ABAB,CDCD,EFEF,GHGH;IJIJ).
En la obra van apareixen moltes figures retòriques,com per exemple , en el primer quartet, s'apareix una repetició d'una paraula com és l'adverbi vell, amb femení i amb masculí,quan és podria perfectament de una repetició abusiva de la conjunció(la paraula vellet i vella). Una epanadiplosi (repetició d'un mot al principi i al final d'un mateix vers o frase) de la paraula "plora". Una personificació en el tercer vers,quan es dóna una quantitat humana a ser inanimat.
En el segon quartet ,una interrogació en el segon vers."Oh". I una interrogació retòrica qua no espera resposta. Després , una comparació entre present i passat ,com el temps florits.
Es va comparar les pomes amb la maduresa i la vellesa de la dona , quan sigui ,sempre hi ha moments que ha de estar madurada, en el quart quartet.
Al final, es va acabar amb una pregunta retòrica.

Doncs, per finalitzar, volia destacar en algunes coses concretes:
Jo ,com personalment, una lectora d'ara, m'agrada molt aquest poema, és una obra molt bona ,tenen una rima perfecta per llegir i que expressa amb majestria els sentiments de la gent gran , i que va significar que Carner sigui recordar per tots a més de les seves altres obres.

EL NOUCENTISME

Exercicis:
1. Cronologia del noucentisme. fets principals que passen als inicis i al final del moviment.

L'any 1906 Eugeni d'Ors, des de la tribuna diària del seu Glosari a La Veu de Catalunya —on signava Xènius—, encunyà el terme Noucentisme .I jugant de manera implícita  en català entre nou, adjectiu contraposat a vell, i nou, de número 9, l'indicador centesimal del segle just acabat d'encetar, el 1900. Se'n serveix de primer, ja des dels inicis del Glosari el 1906, en la seva forma adjectiva, «noucentista», aplicada a persones, de la qual aviat en derivarà la substantiva genèrica: «noucentisme».

Entre les fites més destacades d'aquest procés, i pel que fa a les de major repercussió en el conreu de la llengua i de la literatura en general, cal subratllar, en l'àmbit de la política fundacional, l'Institut d'Estudis Catalans (1907), l'Escola Catalana d'Art Dramàtic (1913), la Biblioteca de Catalunya (1914) i l'Escola de Bibliotecàries annexa (1915), amb la subsegüent xarxa de Biblioteques Populars; en allò concernent la modernització de l'idioma, hi ha la celebració de I Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906), seguit de la creació d'aquelles plataformes que, com ara la Secció Filològica de l'IEC (1912) , fan possible des de l'autoritat institucional la codificació de la llengua empresa per aquest, amb la promulgació de les Normes ortogràfiques (1913), la publicació del Diccionari ortogràfic (1917) i de la Gramàtica (1918) i, anys més tard, des d'una dinàmica diferent per bé que en gran part deutora de la noucentista, del Diccionari General de la Llengua Catalana (1932); que, després de realitzacions puntuals amb valor de manifest programàtic,deixaran pas a d'altres de molt més estables com puguin ser La Revista (1915-1936), els Quaderns d'Estudi (1915-1924) o el llampant magazin cosmopolita D'Ací i D'Allà (1918-1936), sense oblidar altrament empreses editores com ara la Societat Catalana d'Edicions (1910-1926) i, en especial, l'Editorial Catalana (1917-1924), màxima expressió de la política cultural del moviment en el camp de la lletra impresa.

L'any 1923, amb la implantació de la dictadura de Primo de Rivera, s'acaben les realitzacions noucentistes, encara que alguns dels seus aspectes ideològics perduraran amb divers grau d'intensitat.

7. Modernisme i Noucentisme. Relacions. Semblances i deferències.

A diferència dels modernistes, els noucentistes arriben a materialitzar la conjunció de política i cultura. La burgesia està compromesa amb el catalanisme i la intel·lectualitat i accepta col·laborar en el projecte de transformació d’una Catalunya més autònoma. Aquesta idea d’autonomia competent va ser iniciada durant el Modernisme, però els postulats modernistes trencaven clarament amb les classes dirigents. Els noucentistes van entendre que sense la burgesia era impossible engegar un projecte com aquest. 

A nivell ideològic, el Noucentisme representa la imposició de la raó, la precisió, la serenitat, l’ordre i la claredat. Manifesten una preponderància de la línia respecte al color i defensen la sobrietat expressiva. És una reacció en contra del liberalisme, el romanticisme, el naturalisme, el positivisme i el laïcisme. S’oposa a aquests moviments amb una exigència intervencionista en els afers públics, un renovat espiritualisme, i una major importància de la voluntat en contra de la dada més empírica. Valora més la intel·ligència que la sensibilitat. El Noucentisme coincideix més amb les doctrines més mediterraneistes que s’estan donant a França en aquell moment. Doctrines originades en primer lloc per l’école romane i després per les aportacions de Cézanne i la retòrica classicista de l’esprit nouveau.

Glossari dels actes I i II

ACTE I
(trobat en la pàg web DCVB)

·Poruga (p.101):   (porugada) -acció de poruc.
·Mon ( p.105):  Ma (adj.) possessiu usat només atributivament i anteposat el nom: el meu.
·Farsa (p.106):  Representació còmica, generalment burlesa i en un sol acte.
·M'òfegó (p.107):  ofec,asma.
·Va (p.107):  forma 3º persona singular del present d'indicatiu de verb anar (v. anar)
·Desdixanda (p.108):  infeliçment, dissortadament.
·Sepulcre (p.108):  Vas, cavitat on es guarda un cadàver.
·Dobles :  Nom donat , genèricament, al doble de totes les onedes d'or.
·Neguitós (p.81):  Que neguiteja, que té o causa neguit.
·Urpes (p.84):  Ungla llarga i corbada com la dels gts o dels ocells


ACTE II 
(DCVB)

·Errat (p.110):  Que va fora del camí vertader.
·Malhaja (p.113):  Exclamació per a maleir.
·Reixa (p.116):  Conjunt de barres paral·leles o encreuades,separades una de l'altra, que serveix per a tancar el buit d'una porta, finestra, capella, etc. , sense impedir la visió ni el pas de l'aire.
·Brotada (p.122):  Acte i efecte de brotar, multitud de brots.
·Claustre (p.124):  Passatge cobert, amb mur a una banda i porticat o columnata a l'altra, que volta un pati o jardí, especialment d'un monestir o d'una església.
·Vil (p.126):  De molt baixa condició i menyspreable.
·Agonia (p.128):  Congoixa que caracteritza els darrers moments de la vida.
·Bagassa (p.129):  Prostituta. Si nagun diu el altre ladre... o alcuna dona ser dit al cauota o bagassa.
·Crani (p.138):  Conjunt de vuit ossos que formen la part més elevada del cap.
·Esglaiada (p.140):  Amb esglai ( por o sorpresa que troba profundament).

ESCENA XV (ACTE SEGON)

P.3 del dossier A. Guimerà

6. La lectura de l'escena XV de l'acte segon, en què hi ha diàleg entre Saïd i Hassèn, presenta aquests personatges diferents de com han estat fins ara. 
Indica quins canvis hi apareixen.

Les relaccions entre les dos personatges eren que el Hassèn és un crossari de la barca, l'home de confiança i servidor absolut de Saïd. I altre , Saïd és arraix (el capità d'un vaixell).

Després d'aquesta escena , les relaccions dels dos personatges es comença a canviar, de cop.
El Hassèn es va comentar a Said , que les maten els dos cristians, i aixì els crossaris no es rebel·lerèn i que també diu que aquí ja es comença a estimar a Malek. La situació està en pelillós. Però en canvi, el Saïd no volia fer-se mal a Blanca i en tot el moment no ha parat de canviar el tema , i finalment , la va contestar sincerament  la estimava a Blanca  i que la Blanca és la dona que esperaves a ser estimar. El Hassèn es va sentir molt sorpresa de lo que acabava de dir el Saïd, però el qüestió és que la dona aquella és cristian!!!

Moriscos?...

5.Qui eren els moriscos? Com vivien i quin tipus de creences tenien? Quina mena de mesures va emprensre la jerarquia política i eclesiàstica contra aquesta comunitat, abans de la seva expulsió?

Els moriscos són el conjunt d'habitants d'origen musulmà o de creences islàmiques residents a l'antic Regne de castella i la Corona d'Aragó, 
que van ser batejats en la fe cristiana amb la pragmàtica dels Reis Catòlics 
del 14 de febrer del 1502. Molts conservaven la parla àrab que rebé també el nom d'algaravia.

Els moriscos, diluïts en àmbits urbans on eren clarament minoritaris, treballaven majoritàriament com a artesans o traginers.

Els moriscos vivien majoritàriament en localitats diferenciades i es dedicaven a l'agricultura.

Es van veure obligats a abandonar la seva religió, la seva llengua i el seu costum. Però en les zones de muntanya els moriscos seguien mantenint la seva identitat cultural i seguien practicant, en la clandestinitat, la seva religió. Celebraven les seves festes.

 Tornar a la fe catòlica romana els elches o renegats, catòlica romana convertits a l'islam;  pressionar els caps musulmans per fomentar la conversió. Normalment els mitjans de pressió eren econòmics: exempció de deutes i suborns; també hi va haver maltractaments físics. S'explica d'un Zegrí que va resistir vint dies, guanyant fama d'home dur,i, presentar al poble l'exemple dels caps convertits.

l'expulsió dels moriscos i les possibles causes que la van motivar el 1609

El 9 d’abril de 1609, Felip III va decretar l’expulsió dels morescos valencians: “He resuelto que se saquen todos los moriscos de este mi reino y que se echen en Berbería”. Era la primera d’una sèrie d’ordres d’etnocidi que afectarien el conjunt de les comunitats moresques de Castella i Aragó.

El projecte no era nou, però en aquesta ocasió la conjuntura semblava l’adequada. En un context de pau internacional amb França i els Països Baixos, la monarquia va poder centrar la seva atenció amb el darrer enemic intern de l’ortodòxia catòlica. Des de finals del segle XVI, les autoritats religioses i les institucions cristianes van passar a vigilar el comportament moresc amb intensitat, perseguint qualsevol possible fet diferencial que pogués ser un indici d’islamisme. D’aquesta manera, la pressió es faria insuportable fins a desembocar en l’expulsió.

La pressió demogràfica és un dels mites que s’han articulat per explicar l’expulsió. En canvi, la realitat ens diu que els morescos només suposaven aproximadament el 4% de la població, unes 320.000 persones, i que estaven distribuïts de forma desigual pel territori peninsular (33% a València). A més, el seu comportament demogràfic no era gaire diferent del dels cristians. Per tant, el mite de la pressió demogràfica resulta injustificable.

El problema no era només de resistència a la conversió i assimilació, sinó que la seva existència suposava la visualització d’un fracàs pastoral de l’església.

I la causa més immediata i real de l’expulsió la trobem en l’amenaça política moresca. Davant dels contactes existents entre la població moresca més radical i l’Imperi Otomà i la pirateria barbaresca, degudament publicitats, sobrevalorats i sense cap efecte pràctic fins aleshores, el conjunt de la comunitat moresca va passar a ser considerada com a sospitosa. És a dir, la marginació social dels morescos va transformar-se en dissidència a ulls de l’opinió pública. L’alteritat, la diferència que presentava la comunitat moresca, va desdibuixar-se per convertir un problema social i religiós en un problema polític.

 

PIRATES I CORSARIS

1.Com obsevaràs, a Mar i cel es fa referència tant als (pirates) com als (cosaris). A l'obra se'n parla com si fossin termes sinòmis, però no és ben bé així. Busca inormació en un diccionari o en una enciclopèdia sobre què són exactament un pirata i un corsari.

Quines semblances i quines diferències existeixen entre les dues activitats?

 

·Pirata: és una persona que anava en 

un vaixell i es dedicava a capturar altres 

vaixells i a robar el que portaven. 

Els pirates també atacaven les poblacions de la costa.

DCVB:

Lladre de mar, que navega il·legalment i amb intenció de fer preses.  

Si alguns cossaris o pirates... hauran preses robes, mercaderies o 

altres coses, doc. a. 1481 (Capmany Mem. ii, 293). Bandera negra 

de pirata, Maura Aygof. 195. 

·Corsaris: eren mariners als quals un estat havia concedit una patent de cors.  Aquest document els autoritzava a atacar els vaixells de països enemics i apoderar-se de la nau i de la seva càrrega.

 DCVB:

Vaixell armat en cors, i home que el comanda o el tripula.  

Los corsaris con van en viatge, que an major malenança 

que altres hòmens... Si los corsaris, Sènyer, lo mal que

 traen per guanyar diners, trayen per amor de vós,  

Llull Cont. 117, 4.

La paraula «pirata» està lligada a les accions a la mar sense l'acord d'una nació sobirana, contràriament als corsaris, capitans d'embarcació privada treballant per a una nació o una persona important en la societat.

El corsari es diferenciava del pirata en què no atacava qualsevol vaixell, sinó únicament aquells que la seva patent autoritzava i mai els del propi estat.