Glossari dels actes I i II

ACTE I
(trobat en la pàg web DCVB)

·Poruga (p.101):   (porugada) -acció de poruc.
·Mon ( p.105):  Ma (adj.) possessiu usat només atributivament i anteposat el nom: el meu.
·Farsa (p.106):  Representació còmica, generalment burlesa i en un sol acte.
·M'òfegó (p.107):  ofec,asma.
·Va (p.107):  forma 3º persona singular del present d'indicatiu de verb anar (v. anar)
·Desdixanda (p.108):  infeliçment, dissortadament.
·Sepulcre (p.108):  Vas, cavitat on es guarda un cadàver.
·Dobles :  Nom donat , genèricament, al doble de totes les onedes d'or.
·Neguitós (p.81):  Que neguiteja, que té o causa neguit.
·Urpes (p.84):  Ungla llarga i corbada com la dels gts o dels ocells


ACTE II 
(DCVB)

·Errat (p.110):  Que va fora del camí vertader.
·Malhaja (p.113):  Exclamació per a maleir.
·Reixa (p.116):  Conjunt de barres paral·leles o encreuades,separades una de l'altra, que serveix per a tancar el buit d'una porta, finestra, capella, etc. , sense impedir la visió ni el pas de l'aire.
·Brotada (p.122):  Acte i efecte de brotar, multitud de brots.
·Claustre (p.124):  Passatge cobert, amb mur a una banda i porticat o columnata a l'altra, que volta un pati o jardí, especialment d'un monestir o d'una església.
·Vil (p.126):  De molt baixa condició i menyspreable.
·Agonia (p.128):  Congoixa que caracteritza els darrers moments de la vida.
·Bagassa (p.129):  Prostituta. Si nagun diu el altre ladre... o alcuna dona ser dit al cauota o bagassa.
·Crani (p.138):  Conjunt de vuit ossos que formen la part més elevada del cap.
·Esglaiada (p.140):  Amb esglai ( por o sorpresa que troba profundament).

ESCENA XV (ACTE SEGON)

P.3 del dossier A. Guimerà

6. La lectura de l'escena XV de l'acte segon, en què hi ha diàleg entre Saïd i Hassèn, presenta aquests personatges diferents de com han estat fins ara. 
Indica quins canvis hi apareixen.

Les relaccions entre les dos personatges eren que el Hassèn és un crossari de la barca, l'home de confiança i servidor absolut de Saïd. I altre , Saïd és arraix (el capità d'un vaixell).

Després d'aquesta escena , les relaccions dels dos personatges es comença a canviar, de cop.
El Hassèn es va comentar a Said , que les maten els dos cristians, i aixì els crossaris no es rebel·lerèn i que també diu que aquí ja es comença a estimar a Malek. La situació està en pelillós. Però en canvi, el Saïd no volia fer-se mal a Blanca i en tot el moment no ha parat de canviar el tema , i finalment , la va contestar sincerament  la estimava a Blanca  i que la Blanca és la dona que esperaves a ser estimar. El Hassèn es va sentir molt sorpresa de lo que acabava de dir el Saïd, però el qüestió és que la dona aquella és cristian!!!

Moriscos?...

5.Qui eren els moriscos? Com vivien i quin tipus de creences tenien? Quina mena de mesures va emprensre la jerarquia política i eclesiàstica contra aquesta comunitat, abans de la seva expulsió?

Els moriscos són el conjunt d'habitants d'origen musulmà o de creences islàmiques residents a l'antic Regne de castella i la Corona d'Aragó, 
que van ser batejats en la fe cristiana amb la pragmàtica dels Reis Catòlics 
del 14 de febrer del 1502. Molts conservaven la parla àrab que rebé també el nom d'algaravia.

Els moriscos, diluïts en àmbits urbans on eren clarament minoritaris, treballaven majoritàriament com a artesans o traginers.

Els moriscos vivien majoritàriament en localitats diferenciades i es dedicaven a l'agricultura.

Es van veure obligats a abandonar la seva religió, la seva llengua i el seu costum. Però en les zones de muntanya els moriscos seguien mantenint la seva identitat cultural i seguien practicant, en la clandestinitat, la seva religió. Celebraven les seves festes.

 Tornar a la fe catòlica romana els elches o renegats, catòlica romana convertits a l'islam;  pressionar els caps musulmans per fomentar la conversió. Normalment els mitjans de pressió eren econòmics: exempció de deutes i suborns; també hi va haver maltractaments físics. S'explica d'un Zegrí que va resistir vint dies, guanyant fama d'home dur,i, presentar al poble l'exemple dels caps convertits.

l'expulsió dels moriscos i les possibles causes que la van motivar el 1609

El 9 d’abril de 1609, Felip III va decretar l’expulsió dels morescos valencians: “He resuelto que se saquen todos los moriscos de este mi reino y que se echen en Berbería”. Era la primera d’una sèrie d’ordres d’etnocidi que afectarien el conjunt de les comunitats moresques de Castella i Aragó.

El projecte no era nou, però en aquesta ocasió la conjuntura semblava l’adequada. En un context de pau internacional amb França i els Països Baixos, la monarquia va poder centrar la seva atenció amb el darrer enemic intern de l’ortodòxia catòlica. Des de finals del segle XVI, les autoritats religioses i les institucions cristianes van passar a vigilar el comportament moresc amb intensitat, perseguint qualsevol possible fet diferencial que pogués ser un indici d’islamisme. D’aquesta manera, la pressió es faria insuportable fins a desembocar en l’expulsió.

La pressió demogràfica és un dels mites que s’han articulat per explicar l’expulsió. En canvi, la realitat ens diu que els morescos només suposaven aproximadament el 4% de la població, unes 320.000 persones, i que estaven distribuïts de forma desigual pel territori peninsular (33% a València). A més, el seu comportament demogràfic no era gaire diferent del dels cristians. Per tant, el mite de la pressió demogràfica resulta injustificable.

El problema no era només de resistència a la conversió i assimilació, sinó que la seva existència suposava la visualització d’un fracàs pastoral de l’església.

I la causa més immediata i real de l’expulsió la trobem en l’amenaça política moresca. Davant dels contactes existents entre la població moresca més radical i l’Imperi Otomà i la pirateria barbaresca, degudament publicitats, sobrevalorats i sense cap efecte pràctic fins aleshores, el conjunt de la comunitat moresca va passar a ser considerada com a sospitosa. És a dir, la marginació social dels morescos va transformar-se en dissidència a ulls de l’opinió pública. L’alteritat, la diferència que presentava la comunitat moresca, va desdibuixar-se per convertir un problema social i religiós en un problema polític.

 

PIRATES I CORSARIS

1.Com obsevaràs, a Mar i cel es fa referència tant als (pirates) com als (cosaris). A l'obra se'n parla com si fossin termes sinòmis, però no és ben bé així. Busca inormació en un diccionari o en una enciclopèdia sobre què són exactament un pirata i un corsari.

Quines semblances i quines diferències existeixen entre les dues activitats?

 

·Pirata: és una persona que anava en 

un vaixell i es dedicava a capturar altres 

vaixells i a robar el que portaven. 

Els pirates també atacaven les poblacions de la costa.

DCVB:

Lladre de mar, que navega il·legalment i amb intenció de fer preses.  

Si alguns cossaris o pirates... hauran preses robes, mercaderies o 

altres coses, doc. a. 1481 (Capmany Mem. ii, 293). Bandera negra 

de pirata, Maura Aygof. 195. 

·Corsaris: eren mariners als quals un estat havia concedit una patent de cors.  Aquest document els autoritzava a atacar els vaixells de països enemics i apoderar-se de la nau i de la seva càrrega.

 DCVB:

Vaixell armat en cors, i home que el comanda o el tripula.  

Los corsaris con van en viatge, que an major malenança 

que altres hòmens... Si los corsaris, Sènyer, lo mal que

 traen per guanyar diners, trayen per amor de vós,  

Llull Cont. 117, 4.

La paraula «pirata» està lligada a les accions a la mar sense l'acord d'una nació sobirana, contràriament als corsaris, capitans d'embarcació privada treballant per a una nació o una persona important en la societat.

El corsari es diferenciava del pirata en què no atacava qualsevol vaixell, sinó únicament aquells que la seva patent autoritzava i mai els del propi estat.